|
|||||||
|
|
|
|||||
|
|
|||||||
GALERIA@ VIRTUART |
||
EXPOSICIÓ D'ARTUR HERAS |
|
Com és possible no deixar-se portar pel continuum de la riuada? La individualitat poètica sembla ésser l'única roca indestructible. El poeta, com San Jordi, fa front al dragó. Del poeta s'espera que siga un heroi capaç de mostrar altres camins. Altres camins titllats de seguida pel poder, pels poderosos i els seus clergues, com retrocessos respecte el progrés imparable del benestar general, és a dir, com recaigudes en el món mitològic o maniàtic. "No sap adaptar-se als nous temps", aquesta és la paraula màgica. Cal adaptar-se a l'esperit (helás!) dels temps. I l'esperit dels temps que corren és baixar el cap en senyal d'adoració a qui mana i reparteix el mannà. |
| L'esperit dels temps és deixar-se portar tot abandonant el fardell dels propis mites. Avui la parole ja no és tout le monde est moderne, sinó toute le monde est postmodern. I qui vulga ésser, senzillament ésser, ha de proclamar-se, com si d'una professió de fe cega es tractara, post-modern, on l'accent és al post. |
|
|
I que en diu el poeta? El poeta, el profeta, els vertaders, no ho són per tossuderia, sinó per obediència a la veu interior, que els obliga a fer-li cas. I la seua autenticitat no els ve més que d'aquesta obediència, lliurement acceptada, a la veu, a la qual se senten lligats (ob-ligats) de tal manera que si no li feren cas no se sentirien bé. I no és que ells (poetes, profetes) prenguen aquestes tasques com una professió entre altres. |
© Hortavirtuart 1999 |
